RELATORIES

L’APRENENTATGE SIGNIFICATIU EN L’EXPERIÈNCIA ESTÈTICA: EMOCIÓ I EQUITAT

TAULA RODONA ART I EDUCACIÓ. RECULL D’IDEES.

PONENTS:

Silvia Burset Burillo, Enric Prats Gil i Thomas Louvat

MODERADORA:

Patricia Garrido Quiñones

D’entrada la paraula emoció sí que ens podria fer pensar en l’etimologia d’aquesta que ens porta al moviment “emotio”, allò que ens fa moure. Però si posem al mateix sac emocions, sentiments i estats d’ànim, hauríem de començar a pensar que no tot això té una potència pedagògica igual, de fet algunes podrien generar un retrocés. Cal identificar aquelles que puguin servir per mobilitzar, actuar i generar resposta, però que alhora l’obligui a una reflexió per arribar a l’aprenentatge profund o significatiu.

L’art és una forma d’entendre la vida i un camí cap al coneixement, mitjançant les emocions. Aquesta emoció també es converteix en un sentiment, aquest sentiment passa en un pensament i va interconnectant de moltes maneres. La qüestió de l’emoció és un punt de partida, però si no es fa res més, pot ser totalment contraproduent. Sempre hi ha d’haver un element que ens interpel·li i entendre que el fet de no voler aprendre ja és una manera d’aprendre. Si parlem de llenguatges artístics diversos, posant les arts escèniques d’exemple, hem de tenir en compte que aquestes s’expressen a través del cos i això implica exposar-se als altres. És un exercici complex i difícil.

L’espai de la creació artística és un espai fantàstic on posem en joc, assagem, provem moltes de les emocions que compartim en el nostre dia a dia. Si volem que això tingui un impacte en l’aprenentatge significatiu de l’escola, però també de la vida, s’ha de poder identificar, treballar, transformar, etc. No sabem si l’artista vol orientar les emocions, en canvi, en el camp de l’educació és molt probable que ens trobem que sí, que hi hagi educadors que volen orientar cap a algun lloc aquelles emocions.

Cal diferenciar el llenguatge artístic o la interdisciplinarietat i el context en el qual passa, crec que els dos elements són importants. Obrir noves portes, facilita la possibilitat de proposar noves maneres de fer o de relacionar-se amb l’altre, fins i tot de pensar-se. Aquest moviment es fa servir en la pràctica artística, fer, observar al mateix temps, entendre el que faig i tenir la capacitat de tornar per canviar les coses.

La diversitat de llenguatges obre portes i sí que l’art trenca i té aquesta llicència de trencar marges i anar més enllà, perquè si no ho fa l’art, no ho farà ningú. L’ús de diferents llenguatges permeten mirades i pràctiques diferents. Al cap i a la fi, l’art de manera àmplia, forma part d’una cultura i també fa cultura. Vivim en un moment en el qual trobem espais multiculturals on l’art, és una via cap al foment de la tolerància, el respecte, la connexió i coneixença d’elements que poden ser inversemblants. També pot acostar-nos a certes limitacions.

L’educació i l’escola són espais idonis per fer això. És un espai en un context multicultural on podem acollir-ho i fer que s’expressin aquestes diversitats, no amb la intenció d’accedir a una cultura superior sinó per anar cap a alguna cosa que no coneixem, que s’ha d’anar construint i que per alguns, genera certes pors i rebuig. En aquest sentit, l’educador ho ha de tenir molt clar i ha de saber jugar amb aquestes dues condicions: per una banda, amb el fet que tothom portarà la seva motxilla i bagatge i per l’altre tenir present que l’escola està precisament per ajudar als infants a sortir de la seva estranyesa.

El debat entre si el procés és més important que el resultat en el món artístic o a la inversa sempre ha estat molt present. Òbviament, tot això és una qüestió d’equilibri, sota la meva experiència amb els infants i joves, l’aprenentatge adquirit durant el curs es valida quan es presenta.

Un element important en aquesta relació entre món artístic i educatiu és que han de sortir guanyant els dos. Ara és un moment interessant on el creador pot veure l’impacte en clau emocional d’allò que ha buscat amb la seva obra. És important tenir present que la pràctica artística no ho resol tot. Òbviament actua sobre allò que té a veure amb l’essència de l’ésser humà. Una gran tasca que tenim és la de trencar amb les expectatives errònies, és a dir, per obrir un món de possibilitats i canals en el que hem de fer actes de seducció.

PREGUNTES PLANTEJADES

Si entenem que en l’aprenentatge significatiu hi ha d’haver una emoció, de totes les emocions que trobem en l’experiència estètica qualsevol és vàlida per consolidar un aprenentatge significatiu?
De quina manera es pot identificar o acompanyar en una experiència estètica? Com s’ha d’acompanyar una experiència estètica? S’han de fomentar unes emocions i donar espai a unes altres?
Estan ben ateses totes aquestes emocions? Què caldria i en quines situacions caldria atendre-les? Enric diferenciaves entre el professional educatiu i l’artístic, qui s’ho planteja des de l’inici com una cosa que pot passar? L’artista s’ho ha de plantejar o no?
De quina manera l’experiència estètica atén la diversitat en l’àmbit educatiu?
Creus que un participant, infant, adolescent pot donar-li sentit al procés de creació sense arribar al final?
Aquesta accessibilitat a l’experiència cultural, quina importància té per una participant? Aquesta motxilla cultural queda alterada a l’hora de participar en un projecte d’educació i cultura i en l’educació obligatòria, garantim que tothom participi? Quina importància té? De quina manera sacseja a aquesta persona?
Quina necessitat hi ha de forçar aquests projectes que estrenen una nova iniciativa i, d’altra banda, demanem que hi hagi aquesta cultura de la cultura a la comunitat. Com ho fem ara? Si ens manca en aquesta comunitat i alhora creiem que no tots els infants ho han de fer tot i apassionar l’art, què fem?